TEORIA DE LA IMATGE

La semiòtica és la ciència interdisciplinària que estudia els signes, els missatges, la comunicació i la cultura. Costa definir els límits de la semiòtica, perquè engloba molts camps d’estudi i elements diferents. Des dels temps clàssics, ha estat objecte d’estudi per comprendre el ser humà, els signes i el significat. Però seguint els passos del ser humà que es troba en constant transformació, s’inclouen signes nous i canvia la percepció de la cultura humana. La semiòtica contempla aquesta realitat i la relaciona a realitats d’altres disciplines, el que li permet constituir una teoria del signe bàsica que es pugui utilitzar en molts camps d’investigació com els referents a la llengua, antropòlegs, sociòlegs, i més. Aquesta teoria serveix com a punt de vista unificador de totes les demés disciplines, i és una basa per a la observació de la comunicació.

 Així doncs, la semiòtica es proposa com a una disciplina que intenta comprendre el procés de la experiència humana a través dels signes, i assegura que tots els fenòmens socials o culturals tenen un significat. Amb un esperit crític, s’analitzen els missatges que a mitjançant els signes tenen un significat. Aquests signes poden ser la representació gràfica d’un so, les lletres, etc.

La semiòtica ha passat per diferents etapes abans d’arribar a l’actualitat, autors de francesos, italians, d’Estats Units, anglesos, russos i alemanys han fet les seves aportacions per constituir-la tal i com és ara.  

L’any 1969 es va fundar a París la Associació Internacional d’Estudis Semiòtics per promoure la investigació semiòtica des d’un punt de vista científic, incentivar la cooperació internacional, col·laborar amb associacions similars i publicar una revista internacional. Des d’aquesta associació s’ha intentat també estudiar la història de la semiòtica i tractar de trobar una metodologia unificada.

Parlar de semiòtica ens convida també a tractar el tema de la transtextualitat. Els textos estan compostos a partir d’altres textos, i es relacionen amb tots ells per constituir-ne de nous. Uns precedeixen els altres. En aquesta línia s’hi afegeixen els signes, que deriven d’altres signes i es connecten entre sí. Així doncs, tal i com un text pot tenir referències d’altres textos, els signes també. Aquesta problemàtica forma part de la semiòtica contemporània, i encara ara és objecte de debat.

La semiòtica a més d’englobar el tema dels significants, també analitza el tema del significat. Tot té un significat, i més en la cultura que conforma el ser humà. Tot i que aquets valor canvia, i el significat d’un terme ara, es pot tornar el significat d’altres. Resumint, la semiòtica estudia tots els processos culturals de la comunicació, i mostra com sota aquests processos hi ha uns sistemes.

En la obra de Umberto Eco Estructura ausente, l’autor planteja diversos conceptes de la semiòtica com per exemple la classificació de l’umbral inferior i el superior. A l’umbral inferior de la semiòtica hi trobem aquelles ares que no conformen el coneixement a partir dels sentits, mentre que al superior hi ha els estudis que contemplen la cultura com a un procés de comunicació. Parlant de la cultura, segons ell aquesta es pot constituir de manera individual quan se li atorga un significat a un objecte, o una funció.  No és necessari que sigui comunicat aquest nou vincle entre l’objecte i la funció, i és un procés de relacions.

Per poder parlar de semiòtica també s’ha de parlar del model de comunicació. Aquest està constituït per un emissor que transmet un missatge a un receptor destinatari, amb un codi determinat. També podem comentar que en el seu estudi hi ha quatre grans apartats que el conformen: la relació entre llengua i parla, el significant i significat, la denotació i la connotació i el paradigma i sintagma.

A la semiòtica hi intervé amb un paper destacat l’interpretant, perquè és ell que determinarà què comunica un missatge en funció de la seva cultura o coneixement. La funció d’aquest receptor és important perquè també és un emissor, i pot interpretar un missatge diferent i emetre’l amb aquesta diferència.

Dins de la semiòtica trobem diferents disciplines més particulars, que són els següents:

• Zoosemiòtica: consisteix en la comunicació entre animals.

• Senyals olfactives: és la comunicació a partir de les olors.

• Comunicació tàctil: és la comunicació a partir del tacte. Adquireix un paper rellevant perquè el sentit del tacte és dels primers que els sers humans experimentem al arribar al món.

• Codis del gust: són el conjunt de sistemes que conformen la comunicació a través del gust. Aquest pot ser diferenciat entre civilitzacions, i al mateix temps de manera individualitzada.

• Paralingüística: són els diferents tipus de tons de veu i les variants que conformen la comunicació lingüística.

Altres autors com Roland Barthes concep la semiòtica com un mitjà per comprendre la ideologia. En aquesta línia utilitza el mite com a l’equivalent de la part escrita, un mite que també és la significació.

A partir de la síntesi de tots els elements d’aquest tema, podem comprendre que la semiòtica és una disciplina clau en el comprendre humà. És la basa per comprendre la comunicació i és omnipresent en múltiples disciplines o camps d’estudi. Es pot dir que en general la semiòtica esdevé un pont per construir conceptualment estratègies per a la unificació amb tot el que tingui a veure amb el coneixement, la informàtica i els signes del futur, tal com diu Echazarreta en el Paradigma semiòtic del 2014.