TEORIA DE LA IMATGE

La realitat virtual ha evolucionat tant que es pot entendre com a un món paral·lel, en un espai digitalitzat en el qual l’usuari pot tenir un rol i crear una realitat. Els videojocs actualment tenen més beneficis econòmics que la indústria del cinema, i suposa un sector important tan en el mercat financer com en la vida personal dels usuaris.

La realitat virtual permet al jugador entrar en una dimensió aïllada de la realitat, amb la qual no comparteixen ni l’espai ni el temps. Móns per descobrir, aventures, temps inexistent, i diferents nivells i recompenses aconsegueixen que els usuaris comparteixin la seva realitat amb la virtual. De fet, la realitat virtual li permet a l’usuari entrar en un món aïllat de totes les referències del món natural. La seva experiència de vida canvia, i la percepció de la realitat també. En alguns casos exagerats, pels usuaris la realitat pot esdevenir la realitat verdadera, i dedicar-li el temps.

Un exemple de tot el que pot oferir la realitat virtual són els Sims o Second Life. El primer és un videojoc que permet crear unes vides determinades als seus personatges, però Second Life et permet crear la teva vida dins de la realitat virtual. Second Life és una realitat virtual on els mateixos usuaris poden crear els espais, els objectes, els seu avatar... És possible inclús, vendre objectes i guanyar diners reals. Aquesta realitat virtual es mescla amb la realitat verdadera, i es possible interactuar amb gent real perquè de fet, tots els usuaris que hi participen són persones reals.

Aquestes plataformes digitals ens porten a pensar que la realitat virtual s’està convertint en una realitat per molts usuaris, i condiciona la realitat verdadera cada vegada que agafa més força. Però què és millor, viure en una realitat virtual o a la realitat? És viure de veritat la realitat virtual?

Segons el meu entendre es pot considerar la realitat virtual com a una realitat en una altre dimensió. Pot arribar a ser més perversa que la realitat mateixa, i considero que per més que es pugui considerar una vida té alguns handicaps. Per exemple, no és del tot real. No pots experimentar amb els sentits aquesta realitat, només amb la oïda i la vista. Els sentits són els que ens permeten descobrir la realitat quan arribem al món i concebre’n una imatge, si no es tenen en compte conscientment no estem en una realitat. A més la realitat permet experimentar una evolució de l’individu, a partir del canvi com a persona, dels objectius personals o de la relació amb els altres. Una realitat virtual és estàtica, mentre ella segueix igual l’usuari creix i canvia, i ella no s’adapta a aquest canvi o no li permet evolucionar. Tampoc permet experimentar emocions o sentiments. El ser humà per si sol necessita un contacte amb la naturalesa, i considero que no hauria de privar-se ell mateix aquest privilegi.

Per totes aquestes raons considero que la realitat és el que ens permet viure, i tenir una vida satisfactòria. La realitat virtual és una manera d’allunyar-se d’aquesta realitat, i tanmateix de fugir-ne quan no s’obtenen els resultats desitjats. La realitat virtual és beneficiosa fins a un cert punt, en el moment que esdevé real per l’usuari deixa de ser tan beneficiosa per suposar un problema en l’evolució personal d’aquest. Sembla ser que les noves tecnologies estan portant una nova manera de relacionar-nos amb els altres des de l’aïllament, però considero que no s’ha d’abandonar la manera natural de relacionar-nos perquè és el que ens permet estar sans mentalment i psicològicament. La realitat virtual és una aventura seductora, però també un negoci. Així que per més que evolucioni, considero que s’ha de saber trobar el límit per poder conviure entre les dues realitats. Tot en certa mesura és bo, sempre i quan hi hagi un equilibri.