TEORIA DE LA IMATGE

La relació entre la música i la publicitat comença molt abans de que la publicitat es modernitzés amb els avanços audiovisuals. Aquesta relació es podria dir que comença entre el so i la imatge, i que correspon als inicis del cinema. Al principi no hi havia un so adscrit a la imatge, sinó que com a molt hi havia una sobre interpretació acompanyada d’una banda sonora.

El so va anar evolucionant fins a ser una part fonamental de la pel·lícula. Costa imaginar una escena d’acció insonora, no transmetria ni la tensió, ni l’adrenalina a la qual estem acostumats. Així doncs, s’utilitza com a vehicle per transmetre, i provocar reaccions i emocions als espectadors. La publicitat ha agafat el so a igual que el cinema per complir amb aquests objectius.

En els diferents tipus de so trobem l’escolta casual, semàntica i reduïda. Depenent de la proximitat i la intensitat del so, es dividirà en un pla o un altre a igual que el sistema visual. Si parlem de la transmissió d’emocions s’ha de comentar la importància del silenci. El silenci és un element clau en el so, que molt sovint pot suscitar més emocions que un so determinat.

Dins del so podem parlar de la música que uneix la conducta musical amb la intel·ligència emocional. Es calcula que la música té una alta càrrega emocional que provocar reaccions emocionals. La música estimula els centres cerebrals. A partir d’ella podem crear una filmació més real, o transmetre una idea. Es pot dir que amb el so es transmet molta informació.