TEORIA DE LA IMATGE

En el llibre de Umberto Eco sobre la semiòtica, s’exposen múltiples maneres de concebre la semiòtica i tots els elements que la conformen. L’autor relata la seva teoria a partir de referències d’altres autors, i d’aquest amanera comença definint la semiòtica: la transmissió d’un missatge des d’un emissor a un receptor a partir d’uns signes. També es comprèn com a la ciència que estudia la comunicació i la cultura, i que engloba i uneix múltiples disciplines. Formen part de la semiòtica les següents:

• Zoosemiòtica: consisteix en la comunicació entre animals.

• Senyals olfactives: és la comunicació a partir de les olors.

• Comunicació tàctil: és la comunicació a partir del tacte. Adquireix un paper rellevant perquè el sentit del tacte és dels primers que els sers humans experimentem al arribar al món.

• Codis del gust: són el conjunt de sistemes que conformen la comunicació a través del gust. Aquest pot ser diferenciat entre civilitzacions, i al mateix temps de manera individualitzada.

• Paralingüística: són els diferents tipus de tons de veu i les variants que conformen la comunicació lingüística.

Aquestes disciplines, tal i com s’han comentat a l’activitat de sintetitzar què és la semiòtica, conformen els diferents tipus de comunicació més enllà de les paraules. Aquest tipus de comunicació és utilitzat també en el món publicitari en la elaboració de missatges.

L’autor també comenta el circuit de la comunicació. El missatge surt de l’emissor a través d’un canal, format per signes o senyals. Aquest arriba al receptor que l’interpreta, i al mateix temps es pot convertir en emissor.

També podem comentar que a la semiòtica hi ha quatre grans apartats en el seu estudi que la conformen: la relació entre llengua i parla, el significant i significat, la denotació i la connotació i el paradigma i sintagma.

El concepte més utilitzat en publicitat és el de la connotació, que consisteix en afegir-li un segon significat al significant. Jugar amb el llenguatge afavoreix a l’atractiu de la comunicació que aconsegueix atrapar l’atenció de l’espectador.

Segons l’autor cada entitat de la cultura es pot convertir en un fenomen semiòtic. Explica que la cultura està conformada per la comunicació, i que aquesta pot ser completament estudiada amb la semiòtica com a basa. Així doncs, defineix la semiòtica com a vehicle per comprendre la cultura humana. Segons ell, la cultura es forma en el moment que algú li atribueix un significat o funció a un terme o objecte, i amb l’exemple dels homínids fa entendre aquest concepte. No cal que sigui comunicat aquets vincle, sinó que existeixi i sigui reconegut com a tal.

Umberto Eco és un expert en la comunicació i la semiòtica, i en la seva obra exposa també altres vessants d’aquesta com la importància dels signes o el missatge i les estructures. A través del seu estudi es pot comprendre inclús el món publicitari, que tal i com hem vist en a l’exercici de comparació, la semiòtica com a mitjà d’anàlisis permet tenir una millor concepció del món comunicatiu i el que s’amaga darrera els missatges.