TEORIA DE LA IMATGE

Des dels inicis de la humanitat la imatge ha format part de col·lectiu humà, constitueix el nostre pensament, la cultura. Els avantpassats van trobar en l’art de la pintura rupestre una manera de representar el pensament simbòlic que ens diferencia de les altres espècies. En aquelles pintures animals si establia una connexió amb el més enllà, amb una força màgica superior. Representar els animals que volien ser caçats els posicionava en una categoria superior totèmica que van perdre amb la domesticació. A partir d’aquí, la figura de l’home adquireix una importància que arribarà a la seva màxima esplendor amb la civilització grega. Durant el neolític els elements naturals són tan rellevants com la imatge i es construeixen menhirs i dolmens, que s’utilitzen per oferir culte a allò transcendent.

 

Amb les primeres civilitzacions urbanes com la egípcia, l’art adquireix el paper de ressaltar el poder dels reis i faraons, degut a la societat teocèntrica del moment. L’artista està al servei d’aquest poder, com a un anònim.

 

En l’art Grecollatí apareixen nous valors i connotacions de la imatge. Amb els avenços socials s’arriba a la democràcia i amb la cultura antropocèntrica l’artista adquireix un nou valor social. L’art té una funció mitològica i religiosa, que ajuda a exaltar l’acròpolis. Amb la civilització grega també arriben els cànons de bellesa, un exemple és l’escultura del Dorífor, feta per Policlet. Durant aquesta època es reuneix el culte al cos i a la simetria perfecte i equilibrada. L’art és propagandístic, exalta la polis, els déus i els mites. En aquest context l’artista comença a adquirir prestigi social.

 

Durant l’època romana aquest art propagandístic passa a ser un mitjà de propaganda política. Es ressalta el poder dels déus i dels emperadors, l’art continua sota el poder de les classes dominants.

 

Al llarg de la Edat mitjana l’artista desenvolupa diferents papers. En primer lloc és considerat un artesà i serveix a l’església. En l’època d’esplendor de l’Edat mitjana utilitza l’art amb un fi didàctic i religiós, també al servei de l’església. I per últim, en la caiguda de l’Edat mitjana l’artista comença a formar part d’un gremi i la seva labor es considera un ofici. Durant l’Edat mitja en general, l’art està al servei de les ideologies religioses i s’utilitza per representar parts de la Bíblia o donar suport a la imatge de l’església.

 

Així mateix, al renaixement l’art segueix estan al servei de la religió, però s’afegeix el servei a la noblesa. L’artista s’independitza dels gremis i deixa de ser anònim.  L’antropocentrisme i la mitologia tornen a ser temes clau i apareix el mecenatge.

Fins el 1789 hi haurà moviments de contrareforma de l’església que l’aportarà a una crisis, tot i així l’art seguirà al seu servei i també al servei de la noblesa, com a un element propagandístic. Una mostra d’aquest art és el l’església de Sant Pere del Vaticà, que és una mostra del seu poder.

 

A finals del segle XVII i el XIX l’artista adquireix independència i s’allibera del mecenatge de l’església i les corts. L’art es considera un bé social. Amb l’aparició de la fotografia i el cinema l’art es desvincula de la imitació de la realitat. Les formes més irreals i abstractes arriben amb les noves Avantguardes, i l’art es val del conceptualisme i la subjectivitat. Els nous avenços tecnològics permeten més llibertat de creació per els artistes.

 

L’historia de l’art està marcada per la seva subordinació al poder gairebé des dels seus inicis. S’ha utilitzat en gran part com a mitjà de difusió d’idees, ja siguin propagandístiques o religioses. I de fet, fins a l’acabament de l’absolutisme l’art no adquireix el valor de bé comercial.