TEORIA DE LA IMATGE

Les imatges al llarg de la història ens ajuden a configurar una idea sobre l’evolució de les societats des dels temps prehistòrics. Les primeres civilitzacions ens mostren la importància de la natura i els animals a través de les seves pintures rupestres. Les seves pintures també mostren com la societat té creences transcendents i la seva fragilitat davant del món que l’envolta. Necessita tant els animals per la seva supervivència que són el centre de la seva obra.

 

Per altre banda les societats més avançades com la egípcia, descobreixen el poder de l’art per poder mantenir el poder d’unes famílies determinades. L’ésser humà no és res en comparació dels déus, que són els que normalment aconsegueixen el protagonisme de les pintures. I amb aquesta importància dels déus arriba l’art grecollatí, que també gira al voltant dels déus i la mitologia. Tot i així a l’art grec la figura humana adquireix més importància i es presenta el ser humà idealitzat. Aquests cànons de bellesa que s’estableixen guarden relació amb l’època actual en la qual també s’idealitza la bellesa i es busca en totes les formes. Partint d’aquesta basa, l’art i la bellesa estan íntimament relacionats i sovint els seus cànons es reflexen en les persones. L’art grecollatí ens mostra una societat preocupada del seu cos, que descobreix les seves virtuts i idealitza uns déus més humans que mai.

 

L’Edat mitjana és l’època de més esclavitud tan de la societat com de l’art. L’art està sota el control de l’església, i serveix per controlar la comunitat. En una societat analfabeta es necessiten les imatges per transmetre els missatges bíblics, i per conformar la imatge de l’església. Els protagonistes de l’art són personatges de la Bíblia, i el poble no es veu representat. Aquest art es manifesta a través de la pintura, l’escultura i l’arquitectura. Un exemple d’aquest art didàctic és el pòrtic de l’església de Santa Maria de Ripoll. En ell es veuen representades en escultures les escenes de l’antic testament i de la Bíblia.

 

El renaixement ens remet a una societat que idealitza l’art grec i recupera. La identitat de l’art segueix lligada a la religió però la burgesia comença a adquirir un paper important. Els protagonistes passen de ser personatges bíblics, a famílies importants. L’art encara ens ensenya com la societat està sotmesa a aquestes grans potencies que acumulen el poder.

 

A partir del segle XX veiem en l’art la figura d’una societat més lliure i menys doctrinal. S’experimenta amb l’art, es busquen les sensacions i l’evolució social i tecnològica es plasma a les arts i apareixen moviments referents a la psicologia, allunyats de la realitat inicial.